Gente Bien

FITXA TÈCNICA

Autor: Santiago Rusiñol
Direcció: Xavier Canals
Estrena: 26 de maig de 2001

 

L'OBRA

Les anècdotes d’una societat situada a la Barcelona dels anys vint, en una època esplendorosa per a la classe benestant barcelonina, en la qual sovintejaven els actes i les reunions socials de l’alta burgesia que, més que res, servien per presumir els homes dels seus comptes corrents i les senyores de les joies regalades pels seus amants i també dels modelets dels més afamats modistes. Amén a pregonar a tort i a dret el seu "status" i fent patent el seu "ego", un fabricant de "poca monta" aconsegueix gaudir d’un títol nobiliari i aspira a "tutejar-se" amb la flor i nata de la ciutat, per la qual cosa els convida a la seva nova mansió. No cal dir que haurà d’organitzar tota una parafernàlia per tal de quedar bé i estar a l’alçada de les circumstàncies. Però vet a aquí una dita: De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena.

L'AUTOR

Santiago Rusiñol i Prats va néixer a Barcelona el 1861. L’autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista, pretengué a una de les famílies de l’alta burgesia catalana i es formà al costat del seu avi, Jaume Rusiñol. Afeccionat a l’excursionisme acompanyat de Ramon Casas, féu la volta a Catalunya amb carro, a la descoberta d’ambients i de personatges inèdits. Decidit a rompre amb la imposició familiar, se n’anà a París el 1888, i hi residí llargues temporades per espai de set anys. Col·leccionà ferros vells, els valorà artísticament i comprà a Sitges un casal on els guardà i exposà (El Cau Ferrat). Hom el considera un dels capdavanters del modernisme. Participà a la tertúlia dels Quatre Gats i en fou una figura important. Publicà els primers llibrets de narracions el 1896 i 1897. El seu primer teatre adoptà una actitud d’intransigència enfront de la societat constituïda, i presentà una clara influència del simbolisme. L’alegria que passa (1891), El jardí abandonat (1900) i Cigales i formigues (1901). Ben aviat, però, mostrà interès creixent pels conflictes col·lectius, la qual cosa es reflecteix a Llibertat (1901) i L’heroi (1903). La transacció entre l’artista i la societat pren un to de crònica èpica a la seva obra més ambiciosa, la novel·la L’auca del senyor Esteve (1907), de la qual féu una rèplica teatral més endolcida, estrenada el 1917. Amb el teatre obtingué grans èxits amb el quadre El pati Blau (1903) i els drames El místic (1904) i La mare (1907). Escriví algunes narracions, com El català de la Mancha (1914), de la qual féu una versió teatral el 1918. No menystingué els gèneres menors, com el vodevil, que conreà am El senyor Josep falta a la dona (1915) i La dona del senyor Josep falta a l’home (1915). Com a pintor fou deixeble de Tomàs Moragas, malgrat l’oposició familiar que el volia apartar de l’art. Tornant a l’època de la seva estada a París, s’establí a Montmartre i esdevingué inseparable de Ramon Casas. Conegué i retratà a Eric Satie i altres personatges de la bohèmia montmartresa. Lligat al grup de L’Avenç, col·laborà en la revista a les seves dues etapes. Corresponsal de La Vanguardia, l’editora reuní cròniques seves al volum Desde el molino (1894) – il·lustrat per Casas -, que fou continuat per Impresiones del arte (1897), on recollia impressions de París, Itàlia i Andalusia, amb il·lustracions dels seus companys Zuloaga, Mas i Fondevila, Utrillo i Oller. Vers 1894-95, influït pel prerafaelitisme, derivà cap al simbolisme (La Pintura, La Música, La Poesia, Sitges, El Cau Ferrat), Tendència que arran del seu viatge a Granada centrà la temàtica de jardins. El 1899 pintà a Mallorca. Malgrat que establert a Catalunya, continuà participant en exposicions a París, a més de diverses a Barcelona (Sala Parés). Morí a Aranjuez (1931) mentre pintava noves versions, ja decadents, de la temàtica de jardins que centrà els trenta darrers anys de la seva vida. La seva filla, Maria Rusiñol i Denís, publicà la biografia Santigo Rusiñol vist per la seva filla (1950).